Si alguna cosa diferenciava de forma clara als habitants de Sant Feliu de Guíxols amb els de Girona, era que ells mai van parlar del carrilet amb diminutius, pels Guixolencs va ser el tren, i els trens de RENFE s'els hi deia "tren gran. Per a la gent de Girona el tren era el de via ampla i el trenet o carrilet eren els trens de via mètrica i estreta que va tenir Girona (3 carrilets) per llavors. Com que era encara més petir que el Olot-Girona (de via métrica) alguns li van dir tren petit, encara que el dit tren petit o pinxo era el tramvia del Baix Empordà. Desprès alguns foranis li van dir Feliuet per cridar-lo de forma afectuosa. Això demostra l'orgull que els habitants de tots els pobles pels que passava el tren li mostraven.

Durant l'estiu de 1902, una plaga de cuques, caiguda a les vies des dels suros que transportava el tren va fer que a Bell-Lloc les locomotores rellisquessin.

La estació de Santa Cristina d'Aro va canviar el seu nom el 1936 per el de Ridaura d'Aro, desprès tornaria al nom original.

En 1947 va caure una intensa nevada que va deixar un tren immobilitzat al baixador de Bell-Lloc durant sis dies.

La estació de Girona sempre va ser una estació anexa, i encara que hi va haver un projecte per realitzar una estació pel tren de Sant Feliu, sempre va ser una estació provisional. En última instància, i en preveure el seu tancament, va haber-hi alguns projectes d'unió dels trens Olot-Girona i el de Sant Feliu, mitjançant una estació conjunta al costat del OG, però per fer això s'hauria de canvia l'ample de via al tren de Sant Feliu a 1 metre i fer un pont sobre el ferrocarril de via ampla per ajuntar-se. Aquest projecte mai va arribar a portarse a la pràctica i es va tancar per part de FEVE prierament el OG i desprès el SFG.

Per Internet corre una notícia que sembla de temps passats:

Vàries persones han afirmat que han vist arribar una locomotora antiga amb un parell de vagons de miatinada a les estacions de Llambilles i especialment a la zona on s'ubica la estació de Castell d'Aro. El tren passa a gran velocitat i duu passatgers que semblen sense vida, pàlids i amb la mirada perduda. Això si, si fixen la mirada en tu perdràs la vida al capt de poques hores atropellat per un tren, tramvia o similar. La llegenda diu que alguna vegada es para el tren per a recollir a aquells que desitgen morir, però també que el qual puja al tren mai torna a baixar. Es creu que les nits del 29 de febrer o les de solsticio són les preferides pel tren fantasma per a parar-se. (En Google posar Tren fantasma Sant Feliu).

En temps de la dictadura de Primo de Rivera, el llavors Governador Civil de Girona, Sr. Arturo Carsi va ordenar la castellanització dels noms de les estacions, cosa a la que la companyia es va negar al·ludint que havia de rebre l'ordre de la Divisió de Ferrocarrils. Davant la insistència, la Direcció general d'Obres Públiques va emetre en 1924 aquesta resolució:

"Considerando que mientras los pueblos a que sirven las estaciones no cambien de nombre no debe cambiarse el de dichas estaciones y que esto no corresponde a este Ministerio sino al de Gobernación. S.M. el Rey -q.D.g.- se ha servido disponer que no procede que se traduzcan al castellano las denominaciones de las estaciones de la línea del ferrocarril de San Feliu de Guíxols a Gerona, en tanto no se cambie la denominación de los pueblos o localidades a las que sirvan".

Oda a Sant Feliu de Guíxols:

Llavores tu amb Girona us dàreu una abraçada;
en tot espai va néixer un nou estel:
xisclà del tren la máquina volant tota esverada,
com àguila que porta sos aguilots al cel.

Quan els directius del SFG estaven mostrant, els anys 50, les locomotores 11 i 12 a l'empresa Fàbrica de Mieres, de forma curiosa, en obrir la porta de la caixa de foc es van quedar bocavadats quan en agafar la maneta es va caure la porta al terra. De totes formes les locomotores van interessar i poc desprès van ser venudes sense més contratemps.

Anècdota del maquinista Manuel Berga, contada per Carles Malagrida:
Era la tardor de 1947, el tren provinent de Girona que sortia de Cassà de la Selva en direcció Sant Feliu va atropellar i matar a les 10 de la nit, a uns pocs metres de l'estació, un home que, desprès d'una discussió familiar es va llençar al devant de la locomotora. Va haver molt xivarri.
Pocs dies desprès, el mateix maquinista conduia el primer tren que sortia de Cassà amb destinació Girona a un quart de sis. Més enllà del pas a nivell de la carretera de Riudellots a Cassà, li va semblar veure alguna cosa al devant de la locomotora. En arribar al baixador de Llebrers va parar el tren, i amb l'ajut d'un fanal va poder observar el travesser de la locomotora ple de sang. Encara amb el trist record de l'atropellament, quan va arribar a Llambilles va telefonar a Cassà amb l'idea que fossin a veure el que havia succeit. En passar per Quart no havia notícies encara. Y ja quan van arribar a Girona es van adonar que havien atropellat a un garrí, un de molt gran que s'havia escapolit d'una masía propera. Podem imaginar-nos la seva cara d'alleugerament, també la de tot el personal del tren.

Anècdota de Carles Malagrida:
En l'any 55, al pas a nivell de la carretera de Riudellots, a prop de Cassà, un hoome bastant curt de vista va veure algú caigut sobre els carrils, just al costat de la carretera. En apropar-se va comprovar terroritzat que era un cos humà, totalment cobert de sang i amb les tripes sortint de l'abdomen. Va còrrer a avisar la Guàrdia Civil que el tren havia atropellat i matat un home. Le Benemèrita va acudir de forma immediata, just per veure com el soposat difunt s'incorporva gemegant. L'home havia participat en la matança del porc en un mas proper i tornava a casa en bicicleta portant un cuvell amb sang i tripes per fer botifarres. En arribar al pas a nivell, el gros contracarril que hi havia li va perdre l'equilibri i va caure amb la mala fortuna de colpejar-se al cap i va quedar inconscient sobre la via.

Anècdota de Carles Malagrida:
El tren de Sant Feliu corria poc, era lent, però podia atropellar qualsevol animal més ràpid que un porc. Així, el 1960 va ocòrrer, en el pas a nivell del camí del Remei, a Cassà que un tren remorcar per la locomotora 6 conduïda pel maquinista Josep Pugnau, va atropellar i matar un cèrvol. En aquells anys s'havia intentar repoblar amb cèrvols el Montseny i aquell es va haver d'extraviar, venint a morir en un lloc tan allunyat del lloc on s'havia destinat el seu hàbitat.

Anècdota de Carles Malagrida:
Cap el 1950, el tren que sortia de Cassá a las 12,50 amb direcció Sant Feliu portava un vagó correu. Aquest vagón era un antic contxe de dos eixos de primera i segona classe, el que se li havia reconvertir el petit departament de segona (8 seients) com estafeta ambulant. L'altre meitat era de primera classe, per aquest motiu acostumava a portat poc passatgers, cosa que, afegida a l'escàs pes del vehicle, el feia propens a descarrilar (personalment Carles va presencia 3 vegades). En arribar el tren als voltants del baixador d'Esclet i abans de travessar el pont sobre la riera Verneda el vagó correu va descarrilar, travessant el pont amb les rodes trontollant de travessa en travessa.
Sortosament la cosa no va passar d'un ensurt i, amb l'ajut d'uns quants passatgers es va poder posar el cotxe sobre els carrils i es va reemprendre viatge. El cotxe va estar a dos centímetres de caure al buit, tal com va fer la comprovació el Carles desprès.

Anècdota de Carles Malagrida:
Cap a 1955 a l'estació de Cassá, dos carreters s'esforçaven a mitja tarda en descarregar dos vagons platafora; els empenyaven cap al moll de càrrega i, una vegada buits els arreconaven, fent la substitució per un vagó plé. En un descuit, un dels vagons buits va escapolir-se pendent avall en direcció a Llagostera. Ràpidament, un dels homes se'n va anar amb la bicicleta corrent darrera del vagó per intentar parar-lo accionant el frè de galga, mentre l'altre avisava al cap d'estació del que havia passat. La presecució va ser inútil i el vagó va arribar a tota velocitat a la estació de Llagostera, on, mitjançant falques es va poder parar. Sortosament no va ocòrrer cap accident en el gran nombre de camins i corriols que travessen la via.

Anècdota de Carles Malagrida:
Fué a finales de los años 40. Durante muchos años, Pere Bosc "Biosques", residente en Cassá, estuvo empleado en la estación de Llagostera. Su faena incluía la de hacer el recorrido del tramo de vía entre las dos estaciones antes del paso del primer tren. Así, cada día, hacia las tres de la mañana emprendía a pie el camino con la finalidad de llegar a las cinco menos cuarto a Llagostera, abrir la estación y encargarse del despacho de billetes y las barreras del paso a nivel de la carretera de Tossa. Una mañana (el tren llegaba a las cinco proveniente de Sant Feliu), debía recoger dos vagones cerrados de la serie M con destino Gerona. Es desenganchó la locomotora y se procedió a recogerlos. Pero "Biosques" olvidó volver a enganchar los vagones y dió la salida al tren. La locomotora reemprendió el viaje dejando los vagones de pasajeros en la estación. En Cassá maquinista y fogonero se dieron cuenta del error y no hubo otro remedio que desenganchar los dos vagones otra vez y hacer recular la locomotora hasta Llagostera a recoger el resto del tren.

Anécdota de Carles Malagrida:
El tren que salia de Gerona a las siete y cuarto de la tarde era en el que viajaban los recaderos de Cassá, Llagostera y Sant Feliu. A medidados de los años 50, y durante bastante tiempo, el jefe de estació de Quart comunicaba a la encargada del apeadero de Llambillas la salida del convoy; ésta, para anunciarlo a los pasajeros hacia repicar la campana y, una vez hecho el repiqueteo, añadía un número variable de toques: dos, tres, a veces cuatro. Tantos como botellas de vino tenía que llevar el propietario del hostal cercano a la estación.

Anècdota de Carles Malagrida:
Los días festivos, durante la temporada de verano había trenes extraordinarios para los bañistas. Por la tarde había uno con doble tracció que salía de Sant Feliu a las seis y cuarto. Media hora más tarde salía el servicio normal. Y éste fue el que, el dia 25 de julio de 1961 po pudo superar la cuesta entre Font Picant y Llagostera. Remolcado por la locomotora nº 1 ya tuvo trabajo para llegar a la Font Picant por falta de presión en la caldera. Y cometiendo el error de reemprender el viaje sin haber llegado a la presión suficiente, intentó llegar a Llagostera en aquellas condiciones. No lo consiguieron y el tren se quedó parado justo antes de llegar al paso a nivel de la cuesta de Alou. Desde allí se telefoneó a Llagostera y la locomotora del tren con dirección a Sant Feliu, la nº 3 que esperaba para hacer el cruce bajó a remolcar a la nº 1. Por cierto,, una vez que tuvo presión, intentó ganar parte del tiempo perdido y, aprovechando que la vía entre Llagostera y el apeadero de Esclet estaba en muy buenas condiciones (carriles bastante nuevos) se lanzó a toda velocidad. Carlos no recuerda haber visto nunca correr tanto al carrilet.

Anècdota de Carles Malagrida:
En septiembre de 1961 ocurrió un accidente que, afortunadamente, no ocasionó más que daños materiales. A las 8,05 de la mañana salía de la estación de Cassá el tren con dirección a Sant Feliu, aquel día remolcado por la locomotora nº 4. Entonces Carlos trbajaba en la oficina de una fábrica de corcho situada a un centenar de metros de la vía; un paso a nivel sin barreras permitía el acceso a la fábrica. Ya hacía más de cuatro años que sentía cada mañana el sonido del tren al pasar por el paso a nivel, y en aquella ocasión tuvo una percepción extraña. Salió fuera y se sorprendió a ver un camió cargado de sacos de corcho, paralelo a la vía y regirado, el tren parado y la locomotora medio volcada (quedó apoyada en un talud existente en el lugar). Carlos fue corriendo para ver como el conductor del camión, que aún tiritaba, recibía los improperios del maquinista. El maquinista de entonces era Joaquin Madrenas, el mismo que ocho años más tarde, el 10 de abril de 1969 conduciria el último tren. El conductor del camión fue repasado por el propietario del camión y estuvo un tiempo de baja.

Anècdota de Raymond Morris, Brisbane -Australia (original en inglés):
Vaig viatjar des de Girona cap a Sant Feliu de Guixols l'agost del 63, per desprès agafar un vaixell a Tossa. Me'n recordo especialment dels descens fins al nivell del mar que vàrem tenir. El conductor var sortir disparat cap a les plataformes exterior del vagó i va activar els frens de les rodes. Va agafar un pal bastant llarg del sostre de vagó, i el va posar de tal manera que una punta estigués agafada al final del vagó i l'altre al terra, i això ho va fer durant un minut sencer, i el va fer perquè el tren no s'embalés en ésser un descens. Ningú ho creu quan ho dic, pero és cert!
Vaig treballar a Tossa i Lloret els estius del 62 i 63 i durant tot aquest temps, no vaig veure absolutament cap esforç per part de les companyies angleses per portar turistes a la via estreta de Girona a Sant Feliu. Els turistes ni savien de l'existència d'aquell tram, i va ser una pena perquè amb turistes de visita, igual la línia s'hauria pogut mantindre oberta.

Anècdota publicada al llibre de Carles Salmerón sobre el carrilet:

Quan s'efectuava la gran reparació d'un dels dos cotxes correu, es va poder comprovar que dues cartes havien caigut fora de la bústia de correus, per la qual cosa una vegada trobades i amb set anys de retràs es van lliurar als seus destinataris, encara que no es va poder fer res, ja que una era la confirmació d'una comanda important i l'altra un comunicat de l'enterrament d'una persona.